CRÒNICA 1
NEPAL PLORA, PERÒ AMB UN SOMRIURE...
Quina gent més especial…
Fa quatre dies que arribàvem a l’aeroport de Katmandú, on l’ajuda internacional s’acumula a muntanyes i és una vergonya, hi ha milers de tendes de campanya apilades, caixes, contenidors de roba que no els treuen per por a que sigui per vendre, la roba nova la deixen a l’aeroport mentre s’ho pensen, i l’ajuda encallada s’apilona allí per temes burocràtics. I més que per ajudar serveix per decorar l’aeroport. És incomprensible.
La primera impressió ha estat més suau del que ens pensàvem, fins que no hem començat a anar a visitar els llocs, no hem vist la crua realitat d’aquesta pobre gent, sense futur, amb un país destrossat i amb un govern pervers que no fa res, us podem garantir que tota l’ajuda que està rebent aquest país es gràcies a les ONG de tot arreu que han unit esforços i fan el que poden, per que el govern corrupte que tenen es dedica a fer festes per polítics i a gastar diners de les ajudes. Veure per creure. Estic indignada.
El Nepal necessita 4.570 milions d’euros per poder reconstruir el país, només s’han compromès 423 milions i n’han arribat 92.
L’administració sembla que té bona voluntat però no hi ha un pla de reconstrucció, fins que aquest pla no estigui fet no rebran ajuda internacional, i si no reben ajuda no poden fer el pla, és un peix que és mossega la cua. Han aconseguit 14,6 milions d’euros, la majoria procedents de donatius privats i ong’s internacionals i locals. Per una altra banda encara hi ha 22.000 ferits per assistir i que no saben com se’n sortiran.
Si ja vivien per sota el llindar de la pobresa, ara ho han perdut tot.
Tamel és el barri central i turístic, on en aquest moment només hi som la Laura, el Jorge i jo. Ha estat impressionant arribar a aquell barri on caminen milers de persones com formigues, cotxes pitant, vaques, bicicletes, motoristes, és el caos total; i ara mateix reina un silenci tant estrany... caminem pel centre i no hi ha ni una ànima en comparació amb l’any passat, alguns nepalesos i els quatre blancs que correm per aquí i que tots som voluntaris. Hi ha una sensació de calma inhòspita.
Han mort quasi deu mil persones en el terratrèmol, la gent que vivia a Katmandú te por i han sortit tots esperitats cap a les muntanyes, el seu raonament és que volen morir a prop dels seus, i per aquest motiu marxen tots amb les famílies, si li sumem que aquest estiu no hi ha NI UN turista, és el desert. Us he de dir que quan hem començat a caminar per allà la nostra sensació era bona , quina calma!! No hi ha masses cotxes conduint, no sentim tants clàxons, aquells que ens tornaven boges... Igualment preferiríem el merder de gent de sempre i que no hagués passat res.
L’arribada a Siphal va ser molt emocionant! Ens varen rebre a crits, tots repetint els nostres noms i menjant-nos a petons, ha estat preciós veure’ls a tots bé!!
El Netra, el nostre noi de Siphal, ha creat una ONG que es diu Creative Nepal, té pàgina a facebook, si ho voleu veure. El que estan fent es anar a les muntanyes on no arriba gens d’ajuda, a Katmandú encara que sembli impossible es van organitzant, de fet ja estan reconstruint algunes cases i intenten anar ràpid perquè ja ha arribat el Monzó i cada dia plou, només els hi falta això pobrets.
Però a les muntanyes encara falta molt per fer, hi ha molts llocs on no ha arribat ningú encara. Aquesta setmana hem anat d’excursió amb Creative Nepal, conjuntament amb uns voluntaris italians, tots en un camió. Hem pujat fins Sindupalshock (si busqueu aquest nom a internet trobareu molta informació), és un dels llocs on ha mort més gent, una vall meravellosa que impressiona.
En aquest poble fan horari al revés i pel matí hi ha molta gent a les cases i surten per la tarda (els dissabtes), el terratrèmol va ser al matí i els va enganxar a tots dins les cases.. Ara estan derruïdes. En aquest poble hi ha una escola on hi van nens de cinc pobles del voltant, era una escola que va construir un particular per evitar que tots aquests nens haguessin de caminar kilòmetres per anar a l’escola, tenen un bus escolar que els recull i els porta a tots allí.
Ara mateix s’han quedat tots sense escola.
Aquest any a Siphal hi ha molts més nens, per una banda perquè ha caigut a terra un altre orfenat (Naxal) també tenim nens que han vingut després del terratrèmol i que s’han quedat sense família i per últim tenim 10 nens discapacitats nous (venen de Naxal).
Aquests nens discapacitats són un amor, ens encanten! Els agrada molt que els anem a veure al matí a la seva habitació, estan molt millor que a l’altre orfenat, aquí els nens els estimen i ajuden a cuidar-los.
Només hi ha un nen que ens te el cor trencat, és sord, cec i pot parlar molt poc, està en una cadira perquè tampoc pot caminar. Te una història horrorosa. Els pares nepalís eren gent amb diners que han marxat als Estats Units i directament a ell l’han abandonat allí. Els costava diners mantenir-lo i han marxat amb la germana i a ell l’han deixat.
Aquest nen es passa el dia cridant el nom de la seva germana... no us podeu imaginar el que és sentir-lo amb aquella desesperació. Com ni veu ni sent, no és fàcil calmar-lo. Ahir amb la Laura li vàrem estar fent una mica de massatge a les cames i als peus i es va calmar una mica, ens va emocionar que per una estoneta deixés de cridar... la veritat es que és horrorós, com es pot ser tan mala persona? Com la família l’abandona d’aquesta manera?... mai ho podrem entendre.
Al costat de l’escola derruïda han muntant uns barracons amb plàstics i uralita, allí donen les classes com poden.
També hem fet una altra excursió amb camió fins Lalitpur, on hi ha un altre centre que han acollit més discapacitats de Naxal, a aquests els hem portat molta roba que ens han donat amics i nostra. Creative Nepal els ha comprat sabates. Els va encantar la roba i estaven tots molt contents, i amb les sabates noves imagineu-vos!
Tenim intenció d’anar fent excursions per poder donar una ma a altres que també ho necessiten molt.
A Siphal, degut al terratrèmol se’ns ha caigut un mur del darrera de l’orfenat, també tenim totes les finestres i mosquiteres trencades, i ara amb la pluja hi ha molt mosquit que pica als nens, per tant, ja hem demanat pressupost i demà comencen a fer-ho tot de nou.
L’edifici de la oficina del director també està força malmès, està ple d’esquerdes i no es pot fer servir, veurem de demanar a algú que ho vingui a veure per si es pot i val la pena arreglar-ho o no.
Tenim molta feina per fer i moltes ganes i il·lusió, estem intentant accelerar-ho tot per poder fer el màxim de coses possibles.
Ara mateix cada dia sentim moltes històries tristes, tantes que em costa escriure, però us he de dir que malgrat que la gent te por, tothom ajuda a tothom i es respira un ambient més o menys tranquil. Ara ja fa tres mesos del terratrèmol però encara impressiona veure les cases derruïdes, les muntanyes de pedres per tot arreu i les tendes de campanya al centre de la ciutat perquè hi ha molta gent que no te casa o perquè no volen dormir dintre per por.
També hi ha hospitals de campanya i tendes de campanya de Creu Roja per la ciutat.
Nosaltres estem bé, és l’any que tenim menys hores de llum i d’aigua, quan no ens falta una cosa ens falta l’altra, però ens apanyem bé i estem felices de tenir a TOTS els nostres nens amb un somriure.
Igual que aigua i llum, tenim mooolts problemes amb internet, que no hi ha manera de tenir mitja hora seguida de connexió. Malgrat això anem trobant llocs, però no és gens fàcil ara mateix.
Sabem que esteu passant molta calor, nosaltres també tenim mooolta calor però cada dia ens plou i avui ens ha caigut el diluvi universal... i la veritat es que quan trona d’aquesta manera ens caguem de por.
En breu us explicaré més històries però vull que us quedeu amb la sensació més important, que Siphal està ple de nens feliços que ens omplen el cor.
Quedeu-vos amb aquesta imatge que és la que a nosaltres ens dóna força.
GRÀCIES A TOTS PER LA VOSTRA AJUDA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada