5 d’agost de 2015

CRÒNICA 2 NEPAL 2015

NEPAL TREMOLA...

Durant aquestes primeres setmanes ha estat inevitable fer broma respecte a que se’ns mouria el terra i el què faríem, de vegades fem aquests tipus de bromes perquè hi ha moments que necessites riure, encara que com us podeu imaginar la situació no fa gens de gràcia. Hi ha moments que riure es sobreviure.

No vàrem pensar mai que ens passaria, i ens ha passat. El dia 22 a les 22.10 terratrèmol de 5, 1. La majoria de vosaltres (o potser algú) no crec que hagi viscut un terratrèmol, i us puc garantir que és una sensació inexplicable, et quedes en estat de xoc.

Érem tots tres a terra, asseguts escrivint un e-mail per la Cristina, Presidenta d’Amics de Nepal. De cop, un soroll brutal... el primer segon pensàvem que era un tro, però de cop i volta comencem a sentir al nostre cul -assegut a terra- que es comença a moure, a moure molt. Mirem al nostre voltant, tots tres callats i estupefactes veiem com les parets es mouen com si fossin de goma, el sostre comença a tremolar, al terra notem encara més el moviment. Sentim que cauen coses de les tauletes de l’habitació.

Sense dir la paraula terratrèmol, tots en silenci ens mirem acollonits i muts ens aixequem volant. Tots tres sabem què és, però en aquell moment ningú s’atreveix a verbalitzar-ho, les cames ens tremolen... La Laura i el Jorge corren per la casa mentre jo intento obrir el candau de la porta, que se’m resisteix com mai, les mans també em tremolen. En veu alta ens repetim el que necessitem, passaports!! Frontal!! Diners!! Mòbil!!

I amb aquest “kit” ens apretem a la porta mentre em barallo amb el ditxós candau, finalment quan aconsegueixo obrir-lo sortim volant escales avall!

Sentim al Krishna (veí i amo de la casa) que ens diu : go, go, go !! tirem escales avall amb el cor a la boca. Quan sortim al carrer veiem a tota la gent corrents, nosaltres també ens posem a córrer, les rates corren a la mateixa velocitat que nosaltres, anem a una plaça que tenim a prop i que és el lloc que ens sembla més segur perquè no ens caigui res a sobre.

Ens plantem allà al mig, és de nit i encara se sent soroll, el carrer està ple de gent, de grups, famílies, tots al mig del carrer a fosques. I allí ens quedem fent “pinya” amb els altres. Ells estan acostumats, alguns s’ho prenen amb calma, altres els veus completament desorientats.

La sensació és horrorosa, nosaltres estem molt marejats, que se’t mogui el “centre” te un efecte estrany al cos i al cap. Et queda la sensació de que tot es mou durant hores i el cor ens continua a mil durant molta estona. La tremolor de les cames va passant, però ens mirem i la veritat es que els tres estem en estat de xoc, no entenem què ha passat, no sabem ni com hem sortit de la casa i que coi fem allà al mig.

Us asseguro que la sensació és la més horrorosa que he viscut mai, no em puc imaginar a aquesta pobre gent que no paren de viure rèpliques a diari, és un horror, és una sensació que no oblidarem MAI.

Hem estat unes tres hores fora de casa, quan ens sembla que la cosa està més calmada ens anem acostant a casa amb por, a l’entrada ens espera el Krishna amb la dona que el cuida, tots dos a la porta, “acampats” a terra amb una mena de catifa de palla on estan asseguts, esperant-nos.

Ens veuen arribar i ens demanen que seiem allà amb ells, a la fresca, fora de casa. Hi ha encara molta gent al carrer, la veritat es que surts corrents però tampoc saps on has d’anar i tot el merder que s’organitza et desconcerta molt. No vull imaginar el 25 d’Abril.

Passen vaques per davant de casa, que també deuen estar espantades i no saben on anar.
L’any passat hi havia molts gossos per tot arreu, aquest any no n’hi ha, diuen que degut al terratrèmol tots van marxar a les muntanyes, o potser se’ls van menjar, ves a saber...

Ens quedem allà a la porta fins la matinada; quan decidim pujar a casa ens trobem moltes coses per terra. Ens fa molta impressió tornar a entrar, de fet al lloc on estàvem asseguts a terra encara ens fa “un no sé què” tornar a seure, sembla que encara notem el tremolor. Ens estirem al llit marejats, el cap ens dona voltes i portem un susto a sobre impressionant. Ens costa molt dormir i parlem de fer torns, encara que al final arribem a la conclusió que si tenim un altre terratrèmol ens despertarem de cop. La mesura que prenem es fer un “kit terratrèmol” i deixar-lo al costat de la porta; la Laura també s’ha fet un kit de caixes de
Trankimazins per si ens agafa angoixa i per poder repartir pel barri...

Parlem de comprar una corda per poder baixar pel balcó, ens fa por tornar a trobar-nos atrapats a casa.

Hem trigat quatre dies a riure sobre aquell moment, però finalment hem començat a recordar les cares de tots tres i ens hem fet un tip de riure, també és una manera de passar pàgina, perquè viure amb aquesta por dins és insuportable.
______________________________________________________________________________

A Siphal, com ja us vaig dir, aquest any tenim deu nens discapacitats. Aquests nens/nois ens han robat el cor. Són uns personatges! d’una banda ens fan riure molt i de l’altra alguns d’ells ens trenquen el cor perquè veiem que pateixen, com el Dipesh, el noi sord-cec .

Tenim a l’Asha, una noia de 32 anys amb síndrome de Down. És petitíssima, deu medir 1.30, es regordeta com una croqueta i te unes dents que se li apilonen a la boca, però aquesta noia és la persona que he vist riure més a la meva vida, es passa el dia destornillant-se. Balla i remena el cul que fa morir. És molt amorosa, tot el dia ens abraça i fa petons. Estem orgulloses d’ella perquè dintre dels discapacitats és molt espavilada, fins el punt que els de Dididai (la organització que es preocupa d’ells i de donar-los classe) han decidit pagar-li un petit sou i que ajudi als altres i la veritat es que ho fa molt bé i està molt motivada. Aquí la teniu!

L’altra nena que ens estima i estimem molt és la Pushpa, te 21 anys i és discapacitada mental, però a sobre te les cames molt tortes i li costa tant caminar que s’arrossega agafant-se per les parets, és molt angoixant veure-la com s’esforça per moure’s, però ho aconsegueix.

L’he portat a l’hospital amb el Mohan i una nurse, ella estava molt emocionada però el metge ens ha dit que li fa falta molta rehabilitació per redreçar les cames, que no es pot operar, nosaltres pensàvem que amb una operació ho solucionaríem... el tema de la rehabilitació trigarà molt i no sabem si finalment es podrà solucionar, de totes maneres els de Dididai ens han dit que es posen ja en marxa per buscar un fisioterapeuta que hi vagi cada dia, avia’m si hi ha sort i aconseguim que al menys camini. Jo estic enamorada d’ella.

Les nenes de l’orfenat, les més grans, juguen a bàsquet. Tenien partit a les 6 i ens hem quedat per veure-les. Hi ha una pista de bàsquet al carrer, al costat de Siphal i els nois del barri fan torns per poder jugar tots. Hem anat una mica abans i estaven jugant un grup de nois en cadira de rodes, impressionant com jugaven. Després han jugat les nostres i les hem animat molt, estaven encantades!

Amb els nens fem activitats cada dia, els encanta fer collarets i polseres i cada any els portem boletes, també aquelles gomes de colors que es fan polseres amb els dits i el joc estrella es posar-se mendi (henna) es pinten i repinten per tot arreu, a nosaltres també ens pinten, ens deixem i ells s’ho passen bomba.

Després de les activitats es posen tots a la TV Room i allí estudien tots, fa molta tendresa veure’ls allà terra tots concentrats. Abans tenien aules d’estudi però ara mateix són les habitacions dels discapacitats que han vingut després del terratrèmol. Ells no es queixen, no es queixen mai; ja ens agradaria veure als nostres estudiant per terra, a sobre una catifa i amb la llum que es va tallant cada dos per tres. Són uns herois, però ells no ho saben.

Welcome

We accept all types of topics related to Nepal /
Acceptem tot tipus de comentaris relacionats amb el Nepal /
Opina sobre temas relacionados con Nepal