5 d’agost de 2015

CRÒNICA 2 NEPAL 2015

NEPAL TREMOLA...

Durant aquestes primeres setmanes ha estat inevitable fer broma respecte a que se’ns mouria el terra i el què faríem, de vegades fem aquests tipus de bromes perquè hi ha moments que necessites riure, encara que com us podeu imaginar la situació no fa gens de gràcia. Hi ha moments que riure es sobreviure.

No vàrem pensar mai que ens passaria, i ens ha passat. El dia 22 a les 22.10 terratrèmol de 5, 1. La majoria de vosaltres (o potser algú) no crec que hagi viscut un terratrèmol, i us puc garantir que és una sensació inexplicable, et quedes en estat de xoc.

Érem tots tres a terra, asseguts escrivint un e-mail per la Cristina, Presidenta d’Amics de Nepal. De cop, un soroll brutal... el primer segon pensàvem que era un tro, però de cop i volta comencem a sentir al nostre cul -assegut a terra- que es comença a moure, a moure molt. Mirem al nostre voltant, tots tres callats i estupefactes veiem com les parets es mouen com si fossin de goma, el sostre comença a tremolar, al terra notem encara més el moviment. Sentim que cauen coses de les tauletes de l’habitació.

Sense dir la paraula terratrèmol, tots en silenci ens mirem acollonits i muts ens aixequem volant. Tots tres sabem què és, però en aquell moment ningú s’atreveix a verbalitzar-ho, les cames ens tremolen... La Laura i el Jorge corren per la casa mentre jo intento obrir el candau de la porta, que se’m resisteix com mai, les mans també em tremolen. En veu alta ens repetim el que necessitem, passaports!! Frontal!! Diners!! Mòbil!!

I amb aquest “kit” ens apretem a la porta mentre em barallo amb el ditxós candau, finalment quan aconsegueixo obrir-lo sortim volant escales avall!

Sentim al Krishna (veí i amo de la casa) que ens diu : go, go, go !! tirem escales avall amb el cor a la boca. Quan sortim al carrer veiem a tota la gent corrents, nosaltres també ens posem a córrer, les rates corren a la mateixa velocitat que nosaltres, anem a una plaça que tenim a prop i que és el lloc que ens sembla més segur perquè no ens caigui res a sobre.

Ens plantem allà al mig, és de nit i encara se sent soroll, el carrer està ple de gent, de grups, famílies, tots al mig del carrer a fosques. I allí ens quedem fent “pinya” amb els altres. Ells estan acostumats, alguns s’ho prenen amb calma, altres els veus completament desorientats.

La sensació és horrorosa, nosaltres estem molt marejats, que se’t mogui el “centre” te un efecte estrany al cos i al cap. Et queda la sensació de que tot es mou durant hores i el cor ens continua a mil durant molta estona. La tremolor de les cames va passant, però ens mirem i la veritat es que els tres estem en estat de xoc, no entenem què ha passat, no sabem ni com hem sortit de la casa i que coi fem allà al mig.

Us asseguro que la sensació és la més horrorosa que he viscut mai, no em puc imaginar a aquesta pobre gent que no paren de viure rèpliques a diari, és un horror, és una sensació que no oblidarem MAI.

Hem estat unes tres hores fora de casa, quan ens sembla que la cosa està més calmada ens anem acostant a casa amb por, a l’entrada ens espera el Krishna amb la dona que el cuida, tots dos a la porta, “acampats” a terra amb una mena de catifa de palla on estan asseguts, esperant-nos.

Ens veuen arribar i ens demanen que seiem allà amb ells, a la fresca, fora de casa. Hi ha encara molta gent al carrer, la veritat es que surts corrents però tampoc saps on has d’anar i tot el merder que s’organitza et desconcerta molt. No vull imaginar el 25 d’Abril.

Passen vaques per davant de casa, que també deuen estar espantades i no saben on anar.
L’any passat hi havia molts gossos per tot arreu, aquest any no n’hi ha, diuen que degut al terratrèmol tots van marxar a les muntanyes, o potser se’ls van menjar, ves a saber...

Ens quedem allà a la porta fins la matinada; quan decidim pujar a casa ens trobem moltes coses per terra. Ens fa molta impressió tornar a entrar, de fet al lloc on estàvem asseguts a terra encara ens fa “un no sé què” tornar a seure, sembla que encara notem el tremolor. Ens estirem al llit marejats, el cap ens dona voltes i portem un susto a sobre impressionant. Ens costa molt dormir i parlem de fer torns, encara que al final arribem a la conclusió que si tenim un altre terratrèmol ens despertarem de cop. La mesura que prenem es fer un “kit terratrèmol” i deixar-lo al costat de la porta; la Laura també s’ha fet un kit de caixes de
Trankimazins per si ens agafa angoixa i per poder repartir pel barri...

Parlem de comprar una corda per poder baixar pel balcó, ens fa por tornar a trobar-nos atrapats a casa.

Hem trigat quatre dies a riure sobre aquell moment, però finalment hem començat a recordar les cares de tots tres i ens hem fet un tip de riure, també és una manera de passar pàgina, perquè viure amb aquesta por dins és insuportable.
______________________________________________________________________________

A Siphal, com ja us vaig dir, aquest any tenim deu nens discapacitats. Aquests nens/nois ens han robat el cor. Són uns personatges! d’una banda ens fan riure molt i de l’altra alguns d’ells ens trenquen el cor perquè veiem que pateixen, com el Dipesh, el noi sord-cec .

Tenim a l’Asha, una noia de 32 anys amb síndrome de Down. És petitíssima, deu medir 1.30, es regordeta com una croqueta i te unes dents que se li apilonen a la boca, però aquesta noia és la persona que he vist riure més a la meva vida, es passa el dia destornillant-se. Balla i remena el cul que fa morir. És molt amorosa, tot el dia ens abraça i fa petons. Estem orgulloses d’ella perquè dintre dels discapacitats és molt espavilada, fins el punt que els de Dididai (la organització que es preocupa d’ells i de donar-los classe) han decidit pagar-li un petit sou i que ajudi als altres i la veritat es que ho fa molt bé i està molt motivada. Aquí la teniu!

L’altra nena que ens estima i estimem molt és la Pushpa, te 21 anys i és discapacitada mental, però a sobre te les cames molt tortes i li costa tant caminar que s’arrossega agafant-se per les parets, és molt angoixant veure-la com s’esforça per moure’s, però ho aconsegueix.

L’he portat a l’hospital amb el Mohan i una nurse, ella estava molt emocionada però el metge ens ha dit que li fa falta molta rehabilitació per redreçar les cames, que no es pot operar, nosaltres pensàvem que amb una operació ho solucionaríem... el tema de la rehabilitació trigarà molt i no sabem si finalment es podrà solucionar, de totes maneres els de Dididai ens han dit que es posen ja en marxa per buscar un fisioterapeuta que hi vagi cada dia, avia’m si hi ha sort i aconseguim que al menys camini. Jo estic enamorada d’ella.

Les nenes de l’orfenat, les més grans, juguen a bàsquet. Tenien partit a les 6 i ens hem quedat per veure-les. Hi ha una pista de bàsquet al carrer, al costat de Siphal i els nois del barri fan torns per poder jugar tots. Hem anat una mica abans i estaven jugant un grup de nois en cadira de rodes, impressionant com jugaven. Després han jugat les nostres i les hem animat molt, estaven encantades!

Amb els nens fem activitats cada dia, els encanta fer collarets i polseres i cada any els portem boletes, també aquelles gomes de colors que es fan polseres amb els dits i el joc estrella es posar-se mendi (henna) es pinten i repinten per tot arreu, a nosaltres també ens pinten, ens deixem i ells s’ho passen bomba.

Després de les activitats es posen tots a la TV Room i allí estudien tots, fa molta tendresa veure’ls allà terra tots concentrats. Abans tenien aules d’estudi però ara mateix són les habitacions dels discapacitats que han vingut després del terratrèmol. Ells no es queixen, no es queixen mai; ja ens agradaria veure als nostres estudiant per terra, a sobre una catifa i amb la llum que es va tallant cada dos per tres. Són uns herois, però ells no ho saben.

24 de juliol de 2015

Estiu 2015 Uns mesos després dels terratrèmols... tornada a Siphal

CRÒNICA 1

NEPAL PLORA, PERÒ AMB UN SOMRIURE...


Quina gent més especial…

Fa quatre dies que arribàvem a l’aeroport de Katmandú, on l’ajuda internacional s’acumula a muntanyes i és una vergonya, hi ha milers de tendes de campanya apilades, caixes, contenidors de roba que no els treuen per por a que sigui per vendre, la roba nova la deixen a l’aeroport mentre s’ho pensen, i l’ajuda encallada s’apilona allí per temes burocràtics. I més que per ajudar serveix per decorar l’aeroport. És incomprensible.

La primera impressió ha estat més suau del que ens pensàvem, fins que no hem començat a anar a visitar els llocs, no hem vist la crua realitat d’aquesta pobre gent, sense futur, amb un país destrossat i amb un govern pervers que no fa res, us podem garantir que tota l’ajuda que està rebent aquest país es gràcies a les ONG de tot arreu que han unit esforços i fan el que poden, per que el govern corrupte que tenen es dedica a fer festes per polítics i a gastar diners de les ajudes. Veure per creure. Estic indignada.
 
El Nepal necessita 4.570 milions d’euros per poder reconstruir el país, només s’han compromès 423 milions i n’han arribat 92. 

L’administració sembla que té bona voluntat però no hi ha un pla de reconstrucció, fins que aquest pla no estigui fet no rebran ajuda internacional, i si no reben ajuda no poden fer el pla, és un peix que és mossega la cua. Han aconseguit 14,6 milions d’euros, la majoria procedents de donatius privats i ong’s internacionals i locals. Per una altra banda encara hi ha 22.000 ferits per assistir i que no saben com se’n sortiran.

Si ja vivien per sota el llindar de la pobresa, ara ho han perdut tot.

Tamel és el barri central i turístic, on en aquest moment només hi som la Laura, el Jorge i jo. Ha estat impressionant arribar a aquell barri on caminen milers de persones com formigues, cotxes pitant, vaques, bicicletes, motoristes, és el caos total; i ara mateix reina un silenci tant estrany... caminem pel centre i no hi ha ni una ànima en comparació amb l’any passat, alguns nepalesos i els quatre blancs que correm per aquí i que tots som voluntaris. Hi ha una sensació de calma inhòspita.

Han mort quasi deu mil persones en el terratrèmol, la gent que vivia a Katmandú te por i han sortit tots esperitats cap a les muntanyes, el seu raonament és que volen morir a prop dels seus, i per aquest motiu marxen tots amb les famílies, si li sumem que aquest estiu no hi ha NI UN turista, és el desert. Us he de dir que quan hem començat a caminar per allà la nostra sensació era bona , quina calma!! No hi ha masses cotxes conduint, no sentim tants clàxons, aquells que ens tornaven boges... Igualment preferiríem el merder de gent de sempre i que no hagués passat res.

L’arribada a Siphal va ser molt emocionant! Ens varen rebre a crits, tots repetint els nostres noms i menjant-nos a petons, ha estat preciós veure’ls a tots bé!!





El Netra, el nostre noi de Siphal, ha creat una ONG que es diu Creative Nepal, té pàgina a facebook, si ho voleu veure. El que estan fent es anar a les muntanyes on no arriba gens d’ajuda, a Katmandú encara que sembli impossible es van organitzant, de fet ja estan reconstruint algunes cases i intenten anar ràpid perquè ja ha arribat el Monzó i cada dia plou, només els hi falta això pobrets.

Però a les muntanyes encara falta molt per fer, hi ha molts llocs on no ha arribat ningú encara. Aquesta setmana hem anat d’excursió amb Creative Nepal, conjuntament amb uns voluntaris italians, tots en un camió. Hem pujat fins Sindupalshock (si busqueu aquest nom a internet trobareu molta informació), és un dels llocs on ha mort més gent, una vall meravellosa que impressiona. 


En aquest poble fan horari al revés i pel matí hi ha molta gent a les cases i surten per la tarda (els dissabtes), el terratrèmol va ser al matí i els va enganxar a tots dins les cases.. Ara estan derruïdes. En aquest poble hi ha una escola on hi van nens de cinc pobles del voltant, era una escola que va construir un particular per evitar que tots aquests nens haguessin de caminar kilòmetres per anar a l’escola, tenen un bus escolar que els recull i els porta a tots allí. 
 Ara mateix s’han quedat tots sense escola.


Aquest any a Siphal hi ha molts més nens, per una banda perquè ha caigut a terra un altre orfenat (Naxal) també tenim nens que han vingut després del terratrèmol i que s’han quedat sense família i per últim tenim 10 nens discapacitats nous (venen de Naxal).
 

Aquests nens discapacitats són un amor, ens encanten! Els agrada molt que els anem a veure al matí a la seva habitació, estan molt millor que a l’altre orfenat, aquí els nens els estimen i ajuden a cuidar-los.

Només hi ha un nen que ens te el cor trencat, és sord, cec i pot parlar molt poc, està en una cadira perquè tampoc pot caminar. Te una història horrorosa. Els pares nepalís eren gent amb diners que han marxat als Estats Units i directament a ell l’han abandonat allí. Els costava diners mantenir-lo i han marxat amb la germana i a ell l’han deixat. 


Aquest nen es passa el dia cridant el nom de la seva germana... no us podeu imaginar el que és sentir-lo amb aquella desesperació. Com ni veu ni sent, no és fàcil calmar-lo. Ahir amb la Laura li vàrem estar fent una mica de massatge a les cames i als peus i es va calmar una mica, ens va emocionar que per una estoneta deixés de cridar... la veritat es que és horrorós, com es pot ser tan mala persona? Com la família l’abandona d’aquesta manera?... mai ho podrem entendre.




Al costat de l’escola derruïda han muntant uns barracons amb plàstics i uralita, allí donen les classes com poden.

També hem fet una altra excursió amb camió fins Lalitpur, on hi ha un altre centre que han acollit més discapacitats de Naxal, a aquests els hem portat molta roba que ens han donat amics i nostra. Creative Nepal els ha comprat sabates. Els va encantar la roba i estaven tots molt contents, i amb les sabates noves imagineu-vos!

Tenim intenció d’anar fent excursions per poder donar una ma a altres que també ho necessiten molt.

A Siphal, degut al terratrèmol se’ns ha caigut un mur del darrera de l’orfenat, també tenim totes les finestres i mosquiteres trencades, i ara amb la pluja hi ha molt mosquit que pica als nens, per tant, ja hem demanat pressupost i demà comencen a fer-ho tot de nou.

L’edifici de la oficina del director també està força malmès, està ple d’esquerdes i no es pot fer servir, veurem de demanar a algú que ho vingui a veure per si es pot i val la pena arreglar-ho o no.

Tenim molta feina per fer i moltes ganes i il·lusió, estem intentant accelerar-ho tot per poder fer el màxim de coses possibles.

Ara mateix cada dia sentim moltes històries tristes, tantes que em costa escriure, però us he de dir que malgrat que la gent te por, tothom ajuda a tothom i es respira un ambient més o menys tranquil. Ara ja fa tres mesos del terratrèmol però encara impressiona veure les cases derruïdes, les muntanyes de pedres per tot arreu i les tendes de campanya al centre de la ciutat perquè hi ha molta gent que no te casa o perquè no volen dormir dintre per por.

També hi ha hospitals de campanya i tendes de campanya de Creu Roja per la ciutat.
Nosaltres estem bé, és l’any que tenim menys hores de llum i d’aigua, quan no ens falta una cosa ens falta l’altra, però ens apanyem bé i estem felices de tenir a TOTS els nostres nens amb un somriure.

Igual que aigua i llum, tenim mooolts problemes amb internet, que no hi ha manera de tenir mitja hora seguida de connexió. Malgrat això anem trobant llocs, però no és gens fàcil ara mateix.


Sabem que esteu passant molta calor, nosaltres també tenim mooolta calor però cada dia ens plou i avui ens ha caigut el diluvi universal... i la veritat es que quan trona d’aquesta manera ens caguem de por.


En breu us explicaré més històries però vull que us quedeu amb la sensació més important, que Siphal està ple de nens feliços que ens omplen el cor.


Quedeu-vos amb aquesta imatge que és la que a nosaltres ens dóna força.

GRÀCIES A TOTS PER LA VOSTRA AJUDA.



Welcome

We accept all types of topics related to Nepal /
Acceptem tot tipus de comentaris relacionats amb el Nepal /
Opina sobre temas relacionados con Nepal